divendres, 23 de març de 2012

En un instant

Comences el dia una mica festiguejada perquè hi ha una llarguíssima cua a la C17. De fet, esteu parats en el bus. No avança. Arribaràs tard, a les mil.

Però arribaràs.

Vàries ambulàncies, i mossos d'esquadra.
Segueixes pels mitjans i xarxes socials el què ha passat.  
Fins un helicòpter medicalitzat ha aterrat enmig de la carretera.
Un calfred et recorre l'espinada en descobrir les restes, en el lloc dels fets. 
D'un cotxe ara n'hi ha dos. Un partit literalment.

Just després de passar el punt quilomètric 28,2, pel twitter descobreixes que la dona ha mort.
La dona. O la noia. O la senyora. 
Ella no ha arribat.

Tot plegat et transmet una sensació estranya i et comences a fer preguntes.
Qui era ella?

Era feliç? 
Sí, segur que ho era. Que tenia un munt de gent al seu costat. Potser era mare. O àvia. I cada dia es despertava amb un somriure al costat i la canalla divertint-la. I què passarà amb ells ara? 

O potser no ho era. Potser últimament vivia una mala temporada i tenia massa coses al cap, massa preocupacions i disgustos. Potser estava neguitosa. 

I a on devia anar?
Anava a una entrevista de feina? O tornava ja cap a casa?
Algú l'estava esperant, i s'ha enfadat ja que ella anava tard?
Potser hi anava sempre, de tard. O potser algú ha pensat que era estrany que encara no hagués arribat.

Què... què pensava just quan ha passat tot?
I amb qui ha pensat llavors?
O què ha pensat llavors?
Se n'ha adonat?
Tot ha estat just en un instant.

Mentre jo esmorzava ella vivia, i potser atabalada anava cap a algun lloc.
Quan he fet el cafè, ella ja no hi era.

Quina importància pot tenir que jo hagi arribat més tard.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Ei!
Ostres! Em sap greu, que ara no hi sóc! Però si vols.. diga'm, i de seguida que pugui et contesto! ;)