pànic, anàlisi i programació!

Curiós el títol per l'entrada, probablement també una mica exagerat. Però aquestes reaccions me les ha provocat la imatge lateral aquest mateix matí!

He anat a esmorzar i no he pogut pagar. Quan ja era massa tard (bàsicament perquè ja havia consumit) m'he adonat buscant i regirant per dins de la bossa que no tenia la cartera!

Pànic! Un altre cop no pot ser. Per Patum, per Música Viva de Vic, i ara també, després del Barça-Madrid?

Anàlisi! On? Com? Quan? Després del partit vaig pagar al bar, per tant a les 9 del vespre encara la tenia. A continuació què? On pot ser en aquest precís moment! Si jo fos cartera.. on m'amagaria?

Programació! Si no la trobo, què cal fer? Primer de tot, anul·lar targetes (els del banc al final em coneixeran...!), nova documentació, targeta del pàrquing de Rupit...
Quina feinada!

Però després del partit, després de pujar al cotxe, anant per la carretera, vaig veure un altre cop els cartells del SÍ a la Independència editats per les JERC. Es mereixien també una foto. Donem un parell de voltes a la glorieta (sí, glorieta) i traient la càmera de la bossa, clic! i foto.

Efectivament, després d'un parell de trucades, confirmat. La cartera estava al cotxe. Amb les presses (anàvem junts amb un altre cotxe -i amb la seva ocupant- que no devia entendre perquè donàvem tantes voltes i ens paràvem allà al mig) la suposició és que en treure la càmera em va caure la cartera. Quin alleujament! De moment res d'anul·lar targetes, res de nova documentació i res de targeta del pàrquing de Rupit.

Però bé, subliminalment el missatge també és clar, oi? El 13 de desembre, tu que pots (jo no puc) vota SÍ a la Independència!

Avui, 25N

Avui és una data important marcada al calendari, tot i que estic segura que molta gent no sap de quina es tracta. Fins i tot n'hi ha alguns que hi fan broma -és un dia d'aquests femenins, no?-.

Imagino que fins que no es pateix directament no s'hi dóna la importància suficient. El 25 de novembre, el Dia Internacional de la no-violència vers les dones. Fins que un o una no té un cas pròxim pensa que això queda molt lluny, que en la societat en la que un o una viu, amb l'educació rebuda, amb els companys i companyes, amics i amigues que té... que això no és possible.

Però jo mateixa em sorprenia dilluns llegint a El 9 Nou que...

"El Ripollès detecta un fort augment de violència de gènere entre els joves.
Aquest 2009 s'han assistit 40 casos i la franja d'edat on se'n detecten més és la de 18 a 30 anys"

Esmaperduda! (que diria en Nil)

Tot i que fa uns dies que tinc en ment una amiga. La situació que està vivint. Insults? No calen...
A ell no el conec gaire, però.. la ràbia pot fer canviar molt les persones. Convé no allunyar-se, convé tenir amics i amigues pròxims que t'ajudin, però per això també és necessari ajudar.
Tots i totes podem ser culpables d'una desgràcia. I les desgràcies no sempre estan lluny, a vegades s'apropen sense veure-les venir.

Aquests dies es fan actes arreu commemorant aquesta data (des d'Esquerra, des de la regidoria de Dones de Vic amb la Gràcia Ferrer al capdavant, també des de les JERC arreu del territori), i és important! Però és més important encara fer costat a qui ho necessita, des de l'àmbit més pròxim. En alguns casos, però, precisament a causa de la pròpia violència masclista (sigui física o psíquica) s'acaba per no tenir ningú pròxim. Des de Vic, des de la ja esmentada regidoria portada per Esquerra s'ofereix un servei per aquests casos, i precisament demà al matí, a les 11 s'inaugura el nou local en substitució del Punt Dona, el VIC Dones (al carrer Mestre Garriga).


*La imatge, la d'un cartell de campanya que es va portar a terme des de la secció local de Vic de les JERC, de finals del 2007 a mitjan del 2008 -i per cert, la de la foto sóc jo-.

paraules (2)

Has reflexionat mai sobre el significat de les paraules?

La mateixa paraula paraula.
Vol dir moltes coses. I segons de què l'acompanyes, encara agafa més significats. Tenir paraula, paraula de Déu, paraula clau, paraules grosses, prendre la paraula, deixar a algú amb la paraula a la boca..

Fins arribar al punt que dir tantes vegades la paraula paraula acaba per fer-ne perdre tot sentit. No t'ha passat mai?

Realment m'acostumo a agafar les paraules al peu de la lletra.
Dissabte a la nit una amiga m'ho deia: "és que no se't pot dir re, perquè de seguida ho gires al revés"
Evidentment la meva resposta va ésser dir-li: "er"

És cert, m'agrada girar la truita (XD), m'agrada buscar els tres peus al gat (XD), m'agrada arribar al sentit més pur de la pròpia paraula per fer-ne un acudit.
Però també m'agrada escoltar les persones per saber què estan dient. Per entendre què estan explicant. No solament sentir-les. Escoltar cada paraula, i amb ella, el significat pur de cada frase.

No recordava el què.. però sabia que feia un temps també havia escrit sobre paraules...

tensió, emoció, i felicitat!

Emoció. Neguit. Dubte. Amb els pèls de punta i amb l'ai al cor.

El sol, enlluernant encara la plaça, i Els capgrossos de Mataró d'un 7è pis trontollant. Totes les mirades fixes en un sol punt; millor dit, en varis punts: els dosos i els tresos. Pobres, tremolen sens parar. L'acotxador i l'anxeneta no s'arronsen; malgrat tot segueixen pujant. Instants després, ambdós situats, el braç menut corona el cim. 4 de 9 amb folre carregat. La plaça, sencera, esclata amb forts aplaudiments, i fins alguna llàgrima s'escapa.

Encara a força altura, i el moviment no es detura. Tot, inestable. Hi posen pit i collons. I baixen. Tots. Un a un. Una a una. Totes les peces del trencaclosques dónen el màxim, treballen conjuntament. Sense caure. El descarreguen.

La plaça es desferma d'alegria. Els capgrossos no s'ho creuen.
Ho celebren.
Un moment tens.
I un moment feliç.

Una bona jornada castellera avui, durant la Diada de Tots Sants a Vilafranca del Penedès.

* A la imatge, el castell que han carregat (i si no recordo malament també descarregat) a la següent ronda els mateixos Capgrossos de Mataró. Es visualitza l'instant en què situen l'anxeneta perquè després del castell, coroni també l'agulla.

felicitat

Divendres passat la felicitat tenia una imatge, la Cris!
Irradiava felicitat per tots costats, i a més, la contagiava. Ella i en Marc van començar una nova etapa a les seves vides: un nou inici conjunt que espero que els perduri sempre com ho han viscut fins ara.

Els dies anteriors a la boda recordava moments que havia viscut amb ella! Una gran amiga que sempre reia... segur que trobaria un d'aquells videos grabat a les tantes de la matinada, on a mig fer un treball, la Cris no podia parar de riure!!!
O el dia que pràcticament xoca a les escales d'Eina amb en Jon Arbuckle, de qui precisament estàvem parlant (és que teníem un professor clavat, clavat a ell!)
Inoblidable també el viatge a Brussel·les, amb les floretes, les sabates de princesa i les mil aventures que hi vam viure!

De fet, la Cris sempre ha estat la imatge de la felicitat! Fins i tot quan estava estressada, quan no tenia temps d'acabar els treballs, quan ens inventàvem un gua (el troc) com a emblema del nostre grup en els treballs d'interdisciplinars... sempre reia! Feliç!

I ara, més que mai! Des d'aquí una gran abraçada a l'altra punta del món (ara deuen ser per Los Ángeles, de viatge...) convençuda que ens retrobarem i RIUREM a la tornada!