encreuant colors

Si un dia ens trobem, parlem, i com si res amb una cervesa sobre la taula ens posem al dia... 

Si un dia qualsevol d'hivern... l'estiu es torna a fer present. 

Aquell calaix mal tancat, aquella suau escletxa, deixant entreveure tot allò que encara guarda a l'interior. 

Un recull de fotografies en ment, imatges esgrogueïdes ja pel pas del temps, que subtilment van agafant altre cop un to més viu, més real, entrellaçant-se amb colors de present.

Formulant de nou la pregunta. Fruit del passat. 

Evidenciant que res no desapareix, tan fàcilment.

I tu. Tu ets la causa de tot i de res alhora.

Ai Jean Luc, ai Jean Luc, vull entendre-ho però no puc...

homes!

En motiu del 25 de novembre, Dia internacional de la no-violència vers les dones, s'han portat a terme molts actes arreu.

No per evitar que aquest dia no succeeixin fets de violència de gènere, sinó per conscienciar la societat que cap discriminació ha de ser permesa en cap dels 365 dies de l'any, i que la violència física o la psíquica -que tot sovint hi és però no es veu-, s'ha de combatre dia rere dia, remarcant que és feina de totes i també de tots.

El grup 3·Teatre de Seva va programar dues funcions de l'espectacle Homes!

Ahir dissabte a una sala polivalent pràcticament plena, deu joves actrius van representar alguns episodis de la obra original de la companyia T de Teatre.

Una obra divertida i amena que escenifica els trets típics i tòpics, però també sovint certs, existents en les relacions entre homes i dones.

A Seva, deu joves ens van fer gaudir d'una bona estona, majoritàriament amb un somriure o una rialla dibuixada als llavis, i pensant fins a quin punt les parelles que hi havia entre el públic de ja més avançada edat s'hi sentien identificades.

Imatge d'un instant de l'obra Homes! a Seva, per 3·Teatre.

"Homes! és una obra on les actrius parlen sense embuts dels homes. I per parlar del sexe oposat, ho fan recordant alguns passatges cèlebres de personatges llibertins, i es fiquen a la pell d'"ells", per fer una dissecció sense por, del tema de les relacions amb els homes del món actual. Va des d'una conversa femenina sobre la realitat masculina, passant per tractar els problemes de la solteria, fins a reflexar els avatars de la vida conjugal."

A continuació, el fragment Ramon, de les T de Teatre...

conjugant la vida

Jo. Tu. Ella. Nosaltres. Vosaltres.

I quan tu passes a ser ell,

també vosaltres esdeveniu ells,

i deixem d'existir, nosaltres.

Així, conjugant la vida.

... anirem per mars i muntanyes i per tot l'univers...

Vaig a fer una petita perversió, que a mi mateixa no m'acaba de fer el pes.

Però... la faig!

imagina't per un moment que la bola de drac és aquell bé tan preuat que vols aconseguir...

com ho era de fet, en la sèrie d'animació: hi havia qui les buscava per demanar un desig bo; també hi havia qui les buscava per demanar un desig dolent.

imagina't per un moment que és un bé tan preuat aquest que vols aconseguir, que fins podria significar el benestar de la teva pròpia vida. I ei! no només de la teva, sinó també de la dels demés...

imagina't per uns instants que els cops i el kame-hame són els mitjans per aconseguir assolir el fi, aconseguir la bola de drac, però imagina't que com que no t'agrada la violència, enlloc del kame-hame i els cops, els mitjans que tens són la democràcia i en particular el teu vot..

Ah sí! I imagina't que en Goku és l'Alfred Bosch!

"... anirem per mars i muntanyes, i per tot l'univers,

intentant aconseguir la bola d'un drac meravellós,

i així, la bola del drac per fi serà nostra.

Intentem-ho sense cap por:

units a Goku no hi ha cap perill.

Els meus cops i el meu kame-hame

a tots impressionen sempre. Ara ho veureu!

Anem-la a caçar, la bola de drac:

ens durà la sort, no es pot escapar.

Anem-la a trobar, la bola de drac!

Serà per a nosaltres si allarguem la mà.

És un món d'encís, un país encantat

on, contents, tots nosaltres ara hi farem cap!"

Però com que segurament amb aquestes paraules no et pots imaginar quin és el tipus de país que volem, el tipus de benestar del que parlem, el tipus de futur que desitgem... t'adjunto un vídeo que et recomano mirar:

Per cert! Potser per tot l'univers no, que ens queda un xic gran, però en el vídeo pots veure que anem per tota la nació, amb el total de vuit candidats que les JERC tenim arreu dels Països Catalans.

Jo, que tinc un nokia c7, un piercing al melic i un tatuatge al turmell esquerra

La meva particular contra crònica: jo, que tinc un nokia c7, porto un piercing al melic i un tatuatge al turmell esquerra.

Em fa especial gràcia començar parlant del meu tatuatge.

El porto des de fa un any, concretament des del passat 20N, i casualitats d'aquelles de la vida, per no oblidar-me mai que tot és possible, em vaig fer dibuixar en caligrafia xina l'ítem que significa somnis.

"Lluita pels teus somnis". El nostre lema de campanya per aquest proper 20N.

Deu ser que m'ho crec.

Tinc un Nokia C7, i he de dir que no va molt bé. No feia ni mig any que el tenia que va decidir parar-se. La garantia va cobrir la reparació, tot i que segueix fent el burro. Sort que em serveix per fer trucades, enviar missatges, comunicar-me a través del whatsapp, i de tant en tant consultar les xarxes socials i els correus electrònics. I és que a casa no tinc internet. El meu telèfon ha esdevingut el més semblant a una oficina mòbil. Però pagant el lloguer del pis, les despeses en aigua i llum, el transport diari a Barcelona per anar a treballar, i el mínim necessari per sobreviure, no em puc permetre canviar-me'l. Ara!, m'encantaria tenir un iPhone o una Blackberry, bàsicament perquè a dia d'avui són molt més eficients que el meu Nokia. I m'agrada l'eficiència, sempre és derivada del treball i de l'esforç. Valors en els que crec.

També tinc altres despeses: les alimentàries. Però com que essent interiorista em vaig quedar sense feina, i a dia d'avui treballo fent tasques administratives amb un sou força menor que el que cobrava fa 4 anys, acostumo a comprar el pernil salat (quan en compro!) i les patates xips al supermercat. I això que visc a Vic, -entre altres coses- capital de l'embotit. Deu ser que aprofito els recursos que tinc, i m'estrenyo el cinturó si fa falta. Allò que se'n diu austeritat. No es necessita molt per viure, però un mínim sí. I espero no posar-me malalta, perquè veient les tisores com van i vénen sense parar, potser demà hauré de triar entre pagar el lloguer del pis (o anar a viure a sota un pont), pagar la llum i l'aigua (o no utilitzar-ne...), pagar el transport a Barcelona (o no anar a treballar...), pagar el telèfon (o no comunicar-me amb ningú), pagar menjar (o no alimentar-me) o bé pagar un metge (o prescindir de la salut).

També he de dir que tinc sort, per ara podria triar entre no pagar una d'aquestes coses.

Desgraciadament hi ha massa gent que només podria triar pagar-ne una. O cap.

Millor garantir uns mínims (ni que fossin a base de pernil salat i patates xips del supermercat) per a tothom, i assegurar l'Estat del Benestar del país.

Si com a país (i vull dir Països Catalans) tinguéssim el que és nostre, si no ens robessin dia rere dia i poguéssim administrar els nostres propis recursos, el podríem garantir, i amb escreix.

Així que en resum i més que clar: #joBosch, #joPeraire, #joEsquerra i #joJERC