The artist. I quin artista!

Feia dies que tenia mono d'anar a veure LA pel·lícula.
Havent vist Midnight in Paris i sortint-ne encantada, que les crítiques rebudes per coneguts fossin que era millor candidata als Òscars, que uns dies després aquests mateixos ho confirmessin amb el premi de 5 estatuetes, posaven dia a dia The Artist en la meva agenda personal.

No em va decebre.

Una explosió de sentiments. Tots.
Una demostració del que és capaç de fer el cine. Fins i tot el mut.
The Artist no és una pel·lícula de cine mut, o com a mínim en alguns moments, però és capaç de transmetre moltíssim simplement a través del moviment, de les expressions, de les reaccions.

Sempre he sentit a parlar del llenguatge no verbal. Aquell llenguatge que sense dir res, diu molt.
Segurament aquesta pel·lícula és un reflex que sense dir res, es pot dir molt.
I probablement, en aquesta entrada del blog, he dit molt poc, mentre alhora deia molt. Però per tal que no quedin dubtes: The Artist, una pel·lícula molt recomanable d'anar a veure.