d'estiu, un conte

Queien tímids, flocs de neu.
Dins, davant la llar de foc, la calidesa de l'ambient transmetia una suau i dolça serenor.

Era estrany.
Es coneixien de feia un temps, potser encara no un any, però havien coincidit força vegades i fins havien arribat a treballar junts.
Aquell vespre, sense saber-ho, era diferent.
Desprevinguts.
Eren noves persones. Desconegudes. Que s'anaven coneixent. Que anaven coincidint.
Mica en mica i conversa rere conversa.
Sentiments intensos despertant-se.
Un lligam. Estrany, de nou.

El verd de l'herba desapareixia entre el blanc i el negre.

I a dins, la tènue llum d'alguna espelma despistada provocava un reflex en l'ampolla de vi -blanc- gairebé buida. La coneguda Vespre musicava el diàleg que iniciava un.
Acabava l'altra.
També acudits. Somriures. Rialles. Complicitats.
Els segons, els minuts, les hores. Tot en un instant.