Saber fer riure!

"Veure treballar Lluís Jutglar, Peyu, és un gust."

Ho llegeixo a la versió en paper d'El 9 nou d'avui. Coincideixo.

M'agrada molt riure, m'agrada que em fassin riure. A la més mínima em poso a plorar (de riure, s'entén). Per això sóc una habitual del City Arms, on cada dimecres que no juga el Barça hi fan monòlegs (i en el cas que aquesta conjunció passi, els traslladen a dimarts!).

Saber fer riure no és fàcil. La majoria de monologuistes -en la meva opinió- van a buscar el riure fàcil a través d'algunes grolleries, alguns insults, alguns acudits suats o macabres, etc. No dic que no es rigui, al contrari. Jo mateixa el passat dimecres vaig riure molt. Però sense ser un humor intel·ligent, ni massa estudiat... simplement un monologuista que des de petit li ha agradat fer el pallasso, i espontàniament, a través d'imitacions o d'altres, fa riure la gent.

Dissabte va ésser un cas totalment diferent. En Peyu és un crac. Vaig riure pràcticament tota l'estona, eixugant-me els ulls plens de llàgrimes. Un monòleg perfectament estructurat amb un argument i un fil conductor estudiat del principi al final. Fugint dels monòlegs de tota la vida, i de fet, fent paròdia dels monologuistes actuals. Situacions quotidianes que un pot viure, situacions que fàcilment tots i totes patim en el nostre entorn.

En fi, que el recomano. No sé si torna a interpretar el monòleg "Jo tinc un amic que... ", produït per la companyia Corcia Teatre, però si més no se'l pot escoltar cada dia a Radio Flàixbac en el programa "El matí i la mare que el va parir!"

Ah, i el més curiós del cas (per mi), és que vaig sortir del Cirvianum amb més diners dels que hi havia entrat... Coses de l'espectacle!!