esgrogueït pel temps

No havia sentit el despertador, com de costum. D'un sobresalt s'havia adonat de l'hora que era i encara mig adormida s'havia situat sota l'intens raig de la dutxa. Fred. Tenia un nus a l'estómac, ni tan sòls sabia amb qui havia quedat.

Freqüentava una petita botiga del centre, de segona mà. Sempre l'havien fascinat totes aquelles peces de roba tan diferents entre elles. Mai s'hi havia comprat res. Mai, fins el dia que va descobrir entre els prestatges aquella jaqueta. Es veia vella i gastada. Inevitablement, per la fotografia guardada en el tercer calaix del rebedor, li recordava la tia que li havia fet de mare.
Només arribar de nou al pis que compartia al barri de Chueca havia pujat impacient per les escales (fins l'espera de l'ascensor li havia semblat massa), i davant del mirall s'havia provat la jaqueta. La fotografia a la mà. Sens dubte era aquella jaqueta. El mirall en reflectia un viu retrat. Dues llàgrimes galtes avall, i instintivament es va posar la mà a la butxaca en busca d'un mocador. En va treure un paper esgrogueït pel temps. Un nom i un telèfon. La curiositat va poder amb ella i amb encara cert dubte hi va trucar. Una veu aspra i tranquil·la va respondre. Sense saber massa què dir, va quedar per l'endemà.

S'havia vestit i pentinat ràpid, i amb la bossa en mà havia baixat les escales. Neguitosa al metro arribava ja a l'estació de Tribunal per trobar-se en aquell petit i concorregut bar, amb un desconegut. El va reconèixer a l'instant. Les faccions d'un rostre serè, endurides pel temps, eren les mateixes que a la imatge. Després de tant, potser descobriria la història de la tia que li havia fet de mare.