dietari de viatge: des del Canigó amb la Flama!

Faltaven escassos 5 minuts per les 11 del matí quan el mòbil em va vibrar, símbol inequívoc que ja em passaven a buscar. Havia sigut una nit curta, un bon concert a Prats no es podia deixar passar. Probablement més tard en notaria les conseqüències.

Un cop carregat el cotxe, agafàvem la carretera rumb a la Catalunya Nord, on un pic de 2.784 m. ens hi esperava. El Canigó.

La proposta, que havia sorgit inesperadament a la meva agenda i que de seguida m'havia despertat l'interès, començava a fer-se una realitat. Després d'una estona entretinguda (les diferents anècdotes explicades pels companys de viatge no tenien "desperdici") creuàvem la frontera [ !? ], i ens aproximàvem cada cop més al nostre destí. Passats uns quants poblets pintorescs i amb alguna perduda inclosa, paràvem a dinar a 3/4 de 3, just abans d'iniciar la pista forestal que ens havia de portar fins el refugi "Xalet de cortalets" (2.150 m.).

Un cop dalt, i amb les tendes ja muntades, observàvem les vistes que aquestes altures ens oferien, així com també la punta de formosa muntanya catalana que aspiràvem coronar unes hores més tard.
Conjuntament amb centenars de persones d'arreu dels Països Catalans, ja sopats, eren les 9 que iniciàvem l'ascens.

A partir d'aquí... impossible plasmar-ho amb mots i paraules.
S'ha de veure. S'ha de viure.

Tot i el cansament i el fred que es viu, un cop dalt, paga la pena. Estar uns moments al cim, amb centenars de patriotes de diferents accents. L'encesa de la foguera amb la Flama del Canigó, que a partir d'aquí, recorrerà milers de quilòmetres per arribar a pobles i viles dels Països Catalans, fent-nos sentir com el que som: un poble viu, i en moviment.

Un silenci expectant, i el cant dels Segadors.



A continuació, la baixada a les fosques. Un moment màgic. Un seguit de llums que dónen el perfil a la muntanya. Mirar avall, i veure una cuca de llum. Mirar amunt, i veure una cuca de llum. Sentir, que també tu ets part d'aquesta cuca de llum.

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobre tot ara l'estiu
que les aigues són gelades
[...]

Jacint Verdaguer