Tot depèn de qui ho observa

Cita literal de la pel·lícula que vaig anar a veure ahir al cinema, “Elegy”, d’Isabel Coixet. També n’he vist les dues anteriors: “La vida secreta de las palabras” i “Mi vida sin mí”. Aquesta última em va encantar, és una de les pel·lícules que m’ha marcat a la vida. Dijous passat mentre sopàvem, per la tele feien l’anterior; els companys de taula van comentar que era un film en el que no hi passava res. No hi estic d’acord.

Pel contrari, el dia següent apalancada al sofà, se’m convidava a mirar “Els Àngels de Charlie”. Vaig riure. No em va agradar ni desagradar, per mi és una pel·lícula més. Endinsada ja en un repte personal, el dia següent em mirava “Ocean’s eleven”. Millor, però no del meu estil.

Fa un parell de mesos, casualment després de llegir la seva opinió al bloc d’en Jordi Casals, em proposaven anar a veure “La guerra de Charlie Wilson” en versió original(!!) subtitulada. Em va agradar estranyament. La vaig trobar una bona pel·lícula.

Amb uns amics alguns dies després, anàvem a veure “No es país para viejos”. En aquell moment era un film que freqüentava les bones crítiques de ràdio i televisió. Vaig sortir, a l’igual que els meus companys, amb la incertesa de si havíem entès la pel·lícula i amb alguns dubtes encara. No m’hi he parat a reflexionar.

Recentment, aquesta passada setmana, llegia en un post de l’Isaac Peraire, la seva opinió sobre “Cobardes”. No dubto que sigui un bon film, i que et convidi a reflexionar sobre temes d’actualitat com el bullying, però no l’aniré a veure.

Opinions de pel·lícules n’hi poden haver moltes, cadascú té els seus gustos i preferències, i com en tots els aspectes de la vida, tot depèn de qui ho observa.

Un apunt final de la pel·lícula d’ahir: fantàstic (des del meu punt de vista) l’instant en què una pilota rodola pel terra de parquet fins a parar-se silenciosament contra la paret. Un moment intens, malgrat la senzillesa del gest.