reflexions personals post-electorals (1a part)

Ahir vivíem un dia d'aquells que tothom té -o hauria de tenir- marcat a l'agenda. Per responsabilitat. Anar a les urnes per la llibertat.

I jo, ja durant tota la jornada anava fent les meves reflexions. El què vivia en cada instant.

El meu vot a 2/4 de 4 de la tarda feia assolir el 50% de participació a Rupit, i mentrestant, la presidenta de la Mesa em deia que estava encara dubitativa amb el seu vot.

Em recordava de la última vegada que havia fet aquell mateix recorregut per respondre a la pregunta sobre si creia que Catalunya havia de ser independent.
A la cita del 28F Rupit va assolir la màxima participació de tot el país amb un 71,73%, i amb una clara resposta afirmativa superant-ne el 90%.
Setmanes després, un periòdic comarcal preguntava als diferents alcaldes i alcaldesses si votarien afirmativament en el cas que es fes un referèndum d'Independència vinculant. El meu alcalde, de CiU, responia convençut que no.

A Barcelona ja, per seguir els resultats electorals en família.
En família clarament independentista.
La realitat semblava superar els pitjors pronòstics.
Uns mals resultats. Evident.
El vot independentista dividit va fer estralls en el parlament.
De 21, a 10. De 21, a 14.

El desànim i el nerviosisme quedava clar per les expressions de tots i totes.
Osonencs i osonenques d'aquella sala, alguns cardonins, seguíem també els resultats de casa via telefònica. Increïble.

Però tota una colla de valents i valentes vam compartir aquells moments. I en seguirem compartint molts, de moments.
La independència no té aturador, i malgrat trobar-nos amb entrebancs, seguirem lluitant!

Annit era preocupació. Avui al matí, són ganes de superació.
Els missatges d'ànim per les xarxes socials són evidents.
Les ganes de lluitar hi són presents. No som covards, som gent valenta.