records de diumenge

Mentre el sol comença a desdibuixar suaus ombres, i el cel agafa un to vermellós, tu restes asseguda sobre aquella pesada taula de marbre blanc, que des de petita has vist al mateix lloc. Inamovible des de sempre.
No escoltes la conversa que s'esdevé al teu voltant.
Contemples el prat. Amb les vaques, que tranquil·les, esperen impacients que els obrin les portes cablejades a la seva llibertat. Llibertat sols per instants.

Pocs canvis observes en el porxo. Segueix com sempre.
La barana, de fusta ja emblanquinada, continua encara valenta, tot i estar lligada entre barrots per gruixuts cordons negres.
El terra, irregular, amb el gres vermellós de tota la vida i esquerdat per tots costats que provoca sovint més d'una ensopegada.
Aquella petita cadira, de vímet, on tots els cosins i cosines hem segut, hem jugat, i que penjada del sostre espera un nou torn de criatures.
Només les plantes i els cactus, aquells que tant t'agradaven i que sovint t'acabaves emportant a casa, han quedat en l'oblit.
Una renglera de tests que un al costat de l'altre aportava el to verdós, to de vida, sota la vella i ara trista barana.

Record que et recorda la iaia.

Ja fa massa que no hi és.
Ja fa massa que no disfruta d'aquests dinars, d'aquestes trobades que entaulats i divertits repassem de punta a punta la comarca. Les tietes, sempre escandaloses. Els tiets, que les miren i s'escandalitzen del xivarri que fan. Els cosins, les cosines, que riem.
Grans trobades, gran família.
I recordes també aquells instants de petita, que en el mateix lloc on et trobes ara et venia amagada de la mama per donar-te uns dinerons, i que tu, educada no agafaves. Sabies que era el que l'hi havies de dir, el que havies de fer. Per dins però, desitjaves amb ganes el contrari.

I mentre ho vius en la memòria, alguna paraula et fa parar altre cop l'atenció en la conversa que es dóna al teu voltant, i en repesques el fil. T'interessa.