em van robar la vida!

Sonarà exagerat. Ho sé!
No era més que un bolso. També ho sé!
Però amb aquest bolso se'm van emportar mitja vida. O més.

És estranya la sensació de trobar-te sense absolutament res. Sense poder entrar a la teva pròpia casa. Sense poder accedir al teu propi cotxe. Sense telèfon per poder-te comunicar amb algú. Sense cap mena de documentació per poder confirmar qui ets, que existeixes. Sense un duro a la butxaca. Al mig del carrer. Només quan t'hi trobes saps el què és.

Sents impotència.

És curiós també, com mica en mica et vas adonant de tot el que hi portaves. Hi portaves mitja vida. Com més passa, menys importància dónes als diners que et van robar (que tampoc eren precisament pocs), al mòbil que tot just feia dues setmanes que tenies (perquè l'anterior te l'havien robat), a la càmera de fotos que tan bé funcionava (juntament amb les fotos que encara no havies guardat); i passes a donar importància a d'altres coses que hi tenies. Potser tonteries. O potser no. Coses que a tu t'importaven.

Els ho explicava a uns grans amics que em van aguantar i acollir a casa seva (i també arruïnar jugant al monopoly!), d'entre les coses que em sabia més greu haver perdut hi havia els clauers que hi tenia. Cadascun dels 4 portava una gran història al darrere. Records de viatges a Londres, records d'una escapada improvisada a Girona, records d'una gran època viscuda... Clauers que amb tota probabilitat no tornaré a recuperar.

Sóc una sentimental. Ho sé. Però la vida viscuda ja no es recupera. Tan sols te'n queda la memòria i les petites coses que n'has guardat. I per mi, aquells clauers, tenien molt de valor.

ps. també la cartera, regal d'aquest passat aniversari, precisament d'aquells qui em van acollir a casa. Si ho llegeixen.. també m'encantava aquella cartera!!! Moltes, moltíssimes gràcies, i ho sento!!!