dilluns, 21 de setembre de 2009

em van robar la vida!

Sonarà exagerat. Ho sé!
No era més que un bolso. També ho sé!
Però amb aquest bolso se'm van emportar mitja vida. O més.

És estranya la sensació de trobar-te sense absolutament res. Sense poder entrar a la teva pròpia casa. Sense poder accedir al teu propi cotxe. Sense telèfon per poder-te comunicar amb algú. Sense cap mena de documentació per poder confirmar qui ets, que existeixes. Sense un duro a la butxaca. Al mig del carrer. Només quan t'hi trobes saps el què és.

Sents impotència.

És curiós també, com mica en mica et vas adonant de tot el que hi portaves. Hi portaves mitja vida. Com més passa, menys importància dónes als diners que et van robar (que tampoc eren precisament pocs), al mòbil que tot just feia dues setmanes que tenies (perquè l'anterior te l'havien robat), a la càmera de fotos que tan bé funcionava (juntament amb les fotos que encara no havies guardat); i passes a donar importància a d'altres coses que hi tenies. Potser tonteries. O potser no. Coses que a tu t'importaven.

Els ho explicava a uns grans amics que em van aguantar i acollir a casa seva (i també arruïnar jugant al monopoly!), d'entre les coses que em sabia més greu haver perdut hi havia els clauers que hi tenia. Cadascun dels 4 portava una gran història al darrere. Records de viatges a Londres, records d'una escapada improvisada a Girona, records d'una gran època viscuda... Clauers que amb tota probabilitat no tornaré a recuperar.

Sóc una sentimental. Ho sé. Però la vida viscuda ja no es recupera. Tan sols te'n queda la memòria i les petites coses que n'has guardat. I per mi, aquells clauers, tenien molt de valor.

ps. també la cartera, regal d'aquest passat aniversari, precisament d'aquells qui em van acollir a casa. Si ho llegeixen.. també m'encantava aquella cartera!!! Moltes, moltíssimes gràcies, i ho sento!!!

3 comentaris:

  1. tia... és molt fort! em sap molt greu! ara m'ho acaba d'explicar en C. i m'he connectat al blog per deixar-te un missatge encardant-me'n una mica de tu... però quan he obert el blog i he llegit el teu escrit... he parat de riure... tia... les fotos! això és el que toca més els nassos!! em sap molt greu! bé, quan tinguis un altre mòbil, que el podries comprar d'usar i tirar, ja em donaràs el nou numero de tel! sempre ens quedarà el mail...010104!!!!

    ResponElimina
  2. Que ets cabrona tia!!!!!
    Te'n volies encardar de mi, eh..! (per variar una mica?) 01011104!!!
    hahahahha Sí, en C. el vaig veure passar per aquí davant i el vaig deturar! Li vaig dir que t'ho digués!
    Bona idea això de comprar un mòbil d'usar i tirar! Però bé... imagino que quan en tingui un de nou, ja et tornaré a fer a una visiteta perquè em grabis la cançoneta!!!! XD

    Res! Dóna molts records de part meva a tots i totes (ai no, totes no, que no n'hi ha cap més ara...!) hahaha!
    Va, zorri___ ens veiem aviat! ;)
    (x cert, per música viva a la barraca va venir una parella, que ell em va dir: tu treballes amb la marina r_____, oi? i jo.... ja no! però no sé qui era!)

    ResponElimina
  3. tia... ara m'has deixat amb l'incognita de saber qui era aquesta parella! o sigui, que només em vindràs a veure pq et grabi la cançoneta??? bé, millor, així no m'atavales! ajjaaj!!! vagi bé guarrilla!!

    ResponElimina

Ei!
Ostres! Em sap greu, que ara no hi sóc! Però si vols.. diga'm, i de seguida que pugui et contesto! ;)