dimarts, 17 de febrer de 2009

Som sempre iguals?

La pregunta la faig en sentit personal. Ens comportem igual, siguem on siguem, i estiguem amb qui estiguem? Si és que no, ens fa això incoherents i hipòcrites?

Sóc conscient que estic anant molt enllà, fent una reflexió força béstia a partir de dos fets anecdòtics i concrets que em vénen al cap.

El primer cas farà aviat un any, em va succeïr amb uns amics i amigues per la setmana santa del 2.008. Ens en vam anar a passar uns dies a Londres. De tant en tant ja ho fem això de viatjar. Estàvem tant tranquils al metro, asseguts uns davant dels altres, quan una amiga força observadora ens va fer adonar (parlant tranquil·lament en veu alta tenint la certesa que no ens entenien), que el noi que estava dret just a la porta, portava les mateixes sabates que en David. Dissimuladament (més o menys), tots i totes vam observar que tenia raó. Una noia que estava per allà al costat es va posar a riure. En veure-ho vam fer algun comentari, i a l’acte ens va respondre que sí, que també ens entenia, que era catalana. Unes parades més enllà, l’esmentada noia es va aixecar per sortir del metro, es va agafar de la mà del noi de les sabates i els dos ens van dir adéu. Ell, també ens havia entès. Nosaltres, amb cara circumstàncies.

Si enlloc de Londres haguéssim estat a Barcelona, mai sen’s hauria acudit de parlar en veu alta d’altres persones que estiguessin en el nostre entorn. Sóc sincera, segurament ho haguéssim fet igual, però en veu baixa, dissimulant, menys descarats….

L’altre fet és el d’aquest proper cap de setmana. Carnaval, carnestoltes. A mi personalment és una festa que m’agrada, i molt! Sempre he acostumat a viure-ho plenament, a disfressar-me, a posar-me en la pell d’altres persones (tal com ho faig també en el teatre, però sense estar dalt d’un escenari). O potser és que tot es converteix en un gran escenari?

Divendres, en una data tan assenyalada per mi, (i és que falten només 3 dies!), seré a Torelló, el Carnaval de Terra Endins, disfressada (o hauria de dir disfressat?), i dissabte, altra vegada!

Ara estem immersos en el procés de confecció d’ambdues disfresses, i és que com sempre, anem a última hora. La d’aquest dissabte havia de complir 3 condicionants: que fos pràctica de portar, que sen’s veigués de lluny, i que es pogués mullar.

Ens hi veurem?
ps. a la imatge, un jersei que venien a Londres, al Camden Market, que
no deixa de fer-me pensar en Carnaval...

11 comentaris:

  1. ens hi veurem si no ens arrenquen els ulls a tots... t'imagines? vaia caos passajar per Torelló tothom ben "cego"...bé, ja serà això, no?! XD

    ResponElimina
  2. no Òria, la gent no sabrà que sóc jo.

    ResponElimina
  3. que et dic que no!!!! vols que et cremi amb àcid?!

    ResponElimina
  4. Marina... prou, eh!!!
    Ja ho sé que em trobes a faltar molt i molt, però... tampoc seria això!!!

    (Divendres ens hi trobem, eh???? Si no ens hi veiem pk ens han arrencat els ulls... haurem d'anar-nos palpant, no? XD )

    ResponElimina
  5. mmm... tu el que vols és que et palpi!!!

    ResponElimina
  6. Aquesta teva amiga és molt poc discreta no?
    Que se'ns veigues venir de lluny, amb total lliberat de moviment i... no recordo l'altra però que es pogués mullar ara secundari. hehe

    ResponElimina
  7. Jo que pensava que era el teu aniverssari!

    ResponElimina
  8. Ens hi trobarem i no ens coneixarem, cosa que voldrà dir que a efecte pràctics no ens hi trobarem.

    ResponElimina
  9. Oria, molt bona la reflexió

    ResponElimina
  10. Òria, a mi em va passar una cosa semblant a la primera anècdota que expliques (sí, aquí tothom parlant de Carnaval, arribo jo i canvio de tema :P). Per Nadal, vaig anar a Nova York i jo crec que mai havia tants catalans junts fora de Catalunya, però bé, el cas és que anava amb el ferri que passa per l'estàtua de la llibertat i feia molt fred. Se'm van asseure al costat dos nois i una noia, un dels nois era castellà i devia fer poc que havia après l'expressió 'se m'estan congelant els picarols' i se li va acudir posar-la en pràctica en aquell moment i els altres dos a sobre anar comentant com n'era de divertit que se'n recordés d'això... No saps pas com em va costar aguantar-me el riure!!!

    ResponElimina

Ei!
Ostres! Em sap greu, que ara no hi sóc! Però si vols.. diga'm, i de seguida que pugui et contesto! ;)