Neu i neu. Nevades vàries...

En el dia que el Pol fa un mes, i que a casa hi ha posada tot el dia La Marató de TV3, en llevar-me pel matí (no molt d'hora, ho reconec) he enviat un missatge a casa: "mama, que pujo a dinar [...]".

Instants després em trucava el telèfon. "Vés amb compte, està nevant intensament, vigila amb la carretera. La carretera de casa, per la Guitarra, l'altre dia estava glaçada i algú ja se la va fotre..."

Així doncs, amb més ganes que abans, he enfilat cap a Rupit. Ja fa uns dies que el meu clio va ben calçat amb els pneumàtics de contacte. I a mi, m'agrada la neu, i a diferència de me mare, m'agrada conduïr-hi per sobre. M'agrada la sensació de ser la primera que passa sobre la neu verge, conduïnt a poc a poc, i mirant pel retrovisor veient la marca que hi vas deixant..

A la meva mare li fa por. Pànic. Sempre recorda el què va passar farà 23 anys aquest proper febrer. El dia que un helicòpter pujava a buscar la mare d'un meu amic que anava de part (d'aquest amic) enmig de muntanyes de neu. El meu pare, que llavors feia de transportista, es va quedar tancat a l'Esquirol, deixant durant dies i dies a la meva mare sola, amb dues criatures (de 2 i 7 anys) i pràcticament sense menjar (ni tan sols pa teníem). A més jo, innocent com era a tan tendra edat, em vaig cremar la mà perquè no havia vist mai abans un llum de "carburo". En casos així, coneixes de veritat a familiars, veïns, veïnes, amics i amigues.

Pujant amb el cotxe també sentia com recordaven la nevada d'avui fa 7 anys. Catalunya es va colapsar. Recordo que un amic havia d'anar a examen de "carnet de vaixell" (no sé com es diu.. pilot?), i va quedar perdut en un punt indeterminat entre Vic i Barcelona. Jo en canvi, vaig tardar 6 hores per anar de Vic a Rupit; i sort en vaig tenir del xicot de la meva cosina que córrer en rallies, i em va portar per carreteres secundàries que ell coneixia (els Mossos havien tallat el trànsit per la C-153, i no podia accedir a casa ni per Manlleu, ni per Roda).

Però també tinc altres molts bons records de la neu -a part dels propis de jugar-hi i tal...-. Aquells dies que just en arribar a l'escola, ens venia una germana (jo anava al Pare Coll):

-Vosaltres sou els que baixeu de Rupit?

-Sí...

-Doncs espereu-vos aquí, que s'ha posat a nevar molt fort i us vénen a buscar.

I llavors veies entrar tots els companys de classe que et preguntaven: -que t'han castigat?- i amb un somriure als llavis els deies: -no... és que està nevant i me'n vaig a casa!- La veritat és que era fantàstic!

Però ara són altres temps. Per mi. I encara que nevi, i nevi, i nevi... demà baixaré a Vic, aniré a treballar, faré la jornada laboral que em pertoca... i la neu es quedarà aquí, a Rupit, i s'anirà fonent, mica en mica, per tornar a deixar l'estampa que més ens coneixem.