dissabte, 4 d’octubre de 2008

tres fotografies..

Resseguint els últims revolts començava a sentir ja el mateix neguit a l'estómac que anys enrera, quan sols en tenia set, i amb els pares sovint anàvem a passar el dia a Rupit. A aquesta tendra edat disfrutava de la llibertat que la vila m'oferia, i fruïa amb les trobades amb d'altres menuts, que com jo, sempre estaven disposats a fer quatre xuts a la pilota.

Amb el cotxe parat ja a l'aparcament de l'entrada, vaig obrir amb delicadesa la carpeta que tants anys havia restat adormida al tercer prestatge de l'estudi. Dins, només tres esgrogueïdes fotografies.

Desconeixia l'instint que m'havia empès a pujar a Rupit, però la inèrcia em portava a caminar de nou pels carrers antics de pedres mal posades. Deambulant silenciosament arribava a la Plaça Major. Trenta-nou anys després em disposava a reproduïr la primera de les tres instantànies que amb tanta cura havia conservat. Sols els marrecs i aquella bella font de pedra que havien quedat plasmats temps enrera a la fotografia, diferien ara de la realitat. Un dispar ràpid però molt concret amb la càmera, i altra vegada a passejar tot observant les cases de façana senzilla, però amb obertures de pedra molt treballada, i sovint, amb inscripcions recordant temps passats. Sense pensar-m'ho gaire i respirant encara l'ambient medieval propi del poble, em vaig dirigir escales amunt pels graons desdibuixats del carrer Fossar. Pausadament. Tranquil·lament. Sense cap mena de pressa.


Coll de Castell despertava en mi sentiments adormits. Vàries generacions passades havien viscut en una d'aquelles cases, i allà al davant em venien al cap les històries de l'avi. Vaig agafar la segona fotografia. Les oques aquest cop no hi eren, però la resta, amb l'excepció d'alguna porta que havia aparegut al lloc d'una antiga finestra, es mantenia igual. Els anys no semblaven haver passat. Instants després i poc a poc, vaig iniciar el camí de tornada. Em faltava la última imatge. Caminant cap a l'entrada observava la paret que aguantava encara de l'antic castell, i la senyera que un xic descolorida, onejava orgullosa per la força del vent.

La darrera imatge havia estat tirada força anys abans i mostrava una bella perspectiva del poble. El campanar al fons, vàries cases amb les típiques teulades, la penya viva amb la paret del castell rodejada de vegetació, i el paller al costat del camí. Un camí que ara ja s'havia adaptat a temps moderns, i s'havia asfaltat per convertir-lo en una carretera. Vaig agafar de nou la càmera i agenollada a terra em disposava finalment a repetir la tercera instantània.

De nou dins el cotxe reflexionava sobre les paraules que Josep M. de Segarra havia escrit anys abans sobre el poble:

Rupit és un trosset de món enfonsat al cor de les fagedes del Collsacabra, un poblet d'aquells que potser d'aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia [...]
La fesomia...

Per sort, l'esperit de casetes adormides de moment encara es conservava. Malauradament, i després del llarg camí que havia realitzat me'n tornava amb un mal regust de boca. No havia pogut repetir la tercera fotografia, alguns elements en distorsionaven la imatge. Una horrible i dissonant valla s'havia interposat en el meu objectiu tot amagant-me l'encant i la bellesa de la vila.

4 comentaris:

  1. L'altre dia, no vaig veure la foto. Què bonica que és!

    ResponElimina
  2. Uix! Que sóc jo!!!

    ResponElimina
  3. Hola! Quina foto més xula! Em fa gràcia perquè, com que ara ja he estat a Rupit,ja la ubico! (Ara estic cohibida...)

    ResponElimina
  4. Glòria, si entres al meu bloc parlo de tu...una micona, hehe
    petonets!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina

Ei!
Ostres! Em sap greu, que ara no hi sóc! Però si vols.. diga'm, i de seguida que pugui et contesto! ;)