dijous, 24 de juliol de 2008

molta merda..

No és que tingui ganes de fer un post escatològic ni molt menys, però mirant avui una redifusió d'una sèrie d'aquelles dels anys 90 que tant m'agradava, he sentit utilitzar aquesta mateixa expressió. Un bon amic i també bon actor, en Toni, fa un temps em va explicar d'on provenia:

Resulta que fa molt temps, pels volts de l'Edat Mitjana, el públic que anava a veure obres de teatre ho feia en grans carruatges tirats per caballs que aparcaven (si és que es pot dir així) al davant mateix del teatre. Com més estona es quedava el públic mirant l'obra, i per tant, senyal que els agradava, més estona s'hi estaven també els carruatges amb els caballs. Com a conseqüència directa, com més estona estaven els caballs parats allà, més merda quedava al davant del teatre. Així, com més merda hi havia, més bona era l'obra.


D'aquí ve l'expressió, i d'aquí ve que abans de començar-ne una, s'acostumi a desitjar molta merda. Fent avui aquesta reflexió, he pensat en cada cop que dalt de l'escenari, envoltada d'actors i actrius i amb el tel·ló encara tancat, hem llançat aquest crit d'ànim i de sort. Any rere any (i si no he perdut el compte ja en van 12), per la Festa Major de Rupit som una colla de rupitencs i pruitenques que adoptem la personalitat que faci falta disposats a fer riure a tot aquell o aquella que s'hi presti.

Eskatankanga Teatre. Que ningú em demani d'on va sortir el nom, no ho sabria acabar de dir...
És impossible però, oblidar tots els moments que he viscut amb aquesta companyia, els bolos que ens han anat sortint per la comarca (l'Esquirol, Cantonigròs, Tavertet, i fins i tot una mica més lluny, a Oristà!) i les vegades que no sols he rigut, sinó també plorat dalt de l'escenari.

Com oblidar el dia que me'n vaig anar directament de l'escenari perquè no podia parar de plorar de riure, deixant en Dídac allà solet...? i el dia que se'm van declarar per error davant de tota la família i amics, i que llavors per culpa del riure no sortien els actors quan els tocava...? també aquell dia que en Joan va sortir de l'armari dues pàgines abans del que li tocava!!!, o aquell dia que a la Lia li va caure l'orella...

Són molts i molts moments. No som només una gran companyia, també una gran família. Així que avui m'he posat en moviment, he fet quatre trucades, i diumenge faré un parell de llegides. L'objectiu? Aquest proper setembre, aconseguir tornar a fer riure!

6 comentaris:

  1. oria, no m'ho pensava això de tu eh!! no varem que quedar que feries d'arbre a l'obra???

    ResponElimina
  2. jajaja! Que ets cabrona (Marina)!!! Però no! Et recordo que eres tu que havies de fer d'arbre geneològic! ;p

    ResponElimina
  3. a veure si adivino qui ha escrit aquest ultim comentari..:
    l'Eloi???
    (és la seva frase típica....) en cas que no sigui ell, només dir-li que aquesta frase és d'un company de feia, torna-li!!

    ResponElimina
  4. perquè aquest espai és el que té més comentaris??? contesta'm oriaman!

    ResponElimina
  5. Que fort!!
    No l'havia vist aquest!!!
    Moltes gràcies Oria!!! Ja sóc famós! Parlen de mi en altres blogs!! XD

    ResponElimina

Ei!
Ostres! Em sap greu, que ara no hi sóc! Però si vols.. diga'm, i de seguida que pugui et contesto! ;)