Dies de Barça..

D'aquí 15 dies farà dos anys que es va morir el meu avi.
Dos dies després el Barça guanyava la Copa d'Europa.

Convertit el meu pis d'estudiants en un mini-alberg provisional, vam conviure una colla d'amics durant un parell de dies a la ciutat comtal.
L'abans del partit, els nervis, l'anada a la Masia per veure a la "pantalla gegant" la final...
Recordo quan es va acabar la primera part, els desànims eren generalitzats.. Milers de persones perseguint un somni que s'esvaïa com el fum.
45 minuts després bojos d'il·lusió voltàvem pels carrers celebrant una victòria. Fins i tot vam anar a l'aeroport a rebre els jugadors per veure com momentàniament passaven davant nostre dalt d'un autobús, i així poder captar una instantània dels campions.

El dia següent, la celebració, la ruta pel centre de Barcelona, uns jugadors eufòrics: en Ronaldinho cantant i desafinant, en Messi sense veu, en Maxi, que tinc grabat com gairebé cau de l'autobús, en Puyol, en Xavi i l'Oleguer saludant des del darrere, l'Eto'o saltant, en Larsson, que ja s'acomiadava del Barça..
Finalment, els càntics i celebracions al mateix Camp Nou... un camp que ja ens el coneixíem com si fos la nostra segona casa. Per segon cop entràvem a la llotja, amb la incertesa i el dubte de si ens deixarien passar... Un cop dins, canapés, begudes, i fotos amb els "reis!". Uns moments inolvidables.

Després d'un any sense títols, tenia l'esperança i la convicció que arribaríem a la final guanyant a Old Trafford per 1 gol a 2...
No va poder ser. Un any més ens hem quedat gairebé a les portes d'aconseguir la Copa d'Europa, i tot sembla indicar que amb aquest partit, s'ha acabat un nou cicle pels culés. Tot i així, no s'ha de perdre la il·lusió. El blau i el grana no sols signifiquen uns colors, el Barça és molt més que un club, i estic segura que properament tindrem la tercera a les nostres mans!