Jo, que tinc un nokia c7, un piercing al melic i un tatuatge al turmell esquerra

La meva particular contra crònica: jo, que tinc un nokia c7, porto un piercing al melic i un tatuatge al turmell esquerra.

Em fa especial gràcia començar parlant del meu tatuatge.

El porto des de fa un any, concretament des del passat 20N, i casualitats d'aquelles de la vida, per no oblidar-me mai que tot és possible, em vaig fer dibuixar en caligrafia xina l'ítem que significa somnis.

"Lluita pels teus somnis". El nostre lema de campanya per aquest proper 20N.

Deu ser que m'ho crec.

Tinc un Nokia C7, i he de dir que no va molt bé. No feia ni mig any que el tenia que va decidir parar-se. La garantia va cobrir la reparació, tot i que segueix fent el burro. Sort que em serveix per fer trucades, enviar missatges, comunicar-me a través del whatsapp, i de tant en tant consultar les xarxes socials i els correus electrònics. I és que a casa no tinc internet. El meu telèfon ha esdevingut el més semblant a una oficina mòbil. Però pagant el lloguer del pis, les despeses en aigua i llum, el transport diari a Barcelona per anar a treballar, i el mínim necessari per sobreviure, no em puc permetre canviar-me'l. Ara!, m'encantaria tenir un iPhone o una Blackberry, bàsicament perquè a dia d'avui són molt més eficients que el meu Nokia. I m'agrada l'eficiència, sempre és derivada del treball i de l'esforç. Valors en els que crec.

També tinc altres despeses: les alimentàries. Però com que essent interiorista em vaig quedar sense feina, i a dia d'avui treballo fent tasques administratives amb un sou força menor que el que cobrava fa 4 anys, acostumo a comprar el pernil salat (quan en compro!) i les patates xips al supermercat. I això que visc a Vic, -entre altres coses- capital de l'embotit. Deu ser que aprofito els recursos que tinc, i m'estrenyo el cinturó si fa falta. Allò que se'n diu austeritat. No es necessita molt per viure, però un mínim sí. I espero no posar-me malalta, perquè veient les tisores com van i vénen sense parar, potser demà hauré de triar entre pagar el lloguer del pis (o anar a viure a sota un pont), pagar la llum i l'aigua (o no utilitzar-ne...), pagar el transport a Barcelona (o no anar a treballar...), pagar el telèfon (o no comunicar-me amb ningú), pagar menjar (o no alimentar-me) o bé pagar un metge (o prescindir de la salut).

També he de dir que tinc sort, per ara podria triar entre no pagar una d'aquestes coses.

Desgraciadament hi ha massa gent que només podria triar pagar-ne una. O cap.

Millor garantir uns mínims (ni que fossin a base de pernil salat i patates xips del supermercat) per a tothom, i assegurar l'Estat del Benestar del país.

Si com a país (i vull dir Països Catalans) tinguéssim el que és nostre, si no ens robessin dia rere dia i poguéssim administrar els nostres propis recursos, el podríem garantir, i amb escreix.

Així que en resum i més que clar: #joBosch, #joPeraire, #joEsquerra i #joJERC