dimecres, 9 de desembre de 2009

un cop llegit "com ensorrar la cultura", de woody allen!

Qui em coneix més o menys sap per on va el meu humor. Suposo que el podria definir com a peculiar. Sovint la meva ment se'n va un pèl més enllà per tenir alguna sortida que sovint només jo entenc (però que a mi em fa gràcia, tu..). Total, que per casualitat la setmana passada, al centre cívic de la Serra de Sanferm, on la Laura n'és responsable (una gran responsable), vaig descobrir un tresor entre els prestatges. Un llibre que tan sols fullejant-lo em va provocar riures i riures! No ho vaig poder evitar i me'l vaig endur (amb el consentiment de la Laura, està clar!)
M'ha encantat! Clar que també és d'un humor peculiar, com aquell de...
- Vols un acudit verd i ràpid?
- Una granota amb moto!
Bé, en deixo alguns fragments a sota, per si algú en vol fer un tastet. Per cert, el més recomanable (segons el meu gust), el d' "Una memòria dels anys vint", que se'n pot llegir una petita part segons els últims fragments copiats.

Les famílies de la Màfia no consisteixen en una dona i fills que sempre van a llocs com el circ o de pícnics. En realitat són grups d'homes bastant seriosos que troben la joia més gran de la seva vida veient quant de temps certa gent pot estar amb el cap ficat en el riu East abans de començar a borbollejar.

Hom m'ha preguntat si m'adonava de les implicacions morals del que estava fent. Com vaig dir al tribunal de Nuremberg, jo no sabia que Hitler fos un nazi. La veritat és que durant anys vaig creure que ell treballava per a la companyia de telèfons. Quan finalment vaig descobrir el monstre que era, ja era massa tard per fer-hi res, perquè havia donat paga i senyal per a uns mobles. Una vegada, cap al final de la guerra, vaig considerar la idea d'afluixar la tovallola del coll del Führer i permetre que alguns pèls diminuts li baixessin per l'esquena, però al darrer minut em van fallar els nervis.

II. Dialècitca escatològica com a mitjà per combatre el zòster
Podem dir que l'univers consisteix en una substància i, aquesta substància, l'anomenarem "àtoms", o bé l'anomenarem "mònades". Demòcrit en deia àtoms, Leibniz en deia mònades. Afortunadament, els dos homes no es van conèixer mai o hi hauria hagut una discussió molt avorrida. Aquestes "partícules" van ser posades en moviment per alguna causa o principi subjacent, o potser alguna cosa va caure en algun lloc. El fet és que és massa tard per fer-hi res ara, llevat possiblement de menjar força peix cru.

Les noves matemàtiques: La matemàtica tradicional ha esdevingut antiquada recentment arran del descobriment que durant anys hem estat escrivint el numeral cinc al revés. Això ha portat a una reavaluació del fet de comptar com a mètode per arribar d'u a deu. S'ensenyen als estudiants conceptes avançats de l'àlgebra booleana i equacions abans insolubles es resolen mitjançant amenaces de represàlia.

Mentre converso amb aquesta dona, es converteix en una coberteria de plata de vint-i-quatre peces. Em poso histèric de riure, fins que de cop la rialla es converteix en plor i més tard en una infecció d'orella seriosa. L'habitació està inundada d'una lluor radiant i veig una figura centellejant apropar-se sobre un cavall blanc. És el meu callista, i caic a terra amb sentiments de culpabilitat.

Jo estava treballant en el que creia que seria una gran novel·la americana, però la tipografia era massa petita i no la vaig poder acabar.
A les tardes, Gertrude Stein i jo acostumàvem a anar a la caça d'antiguitats per les tendes locals, recordo haver-li preguntat una vegada si creia que m'havia de convertir en un escriptor. D'aquella manera tan típicament críptica que ens tenia a tots encantats, va dir: "No". Vaig suposar que això volia dir sí i l'endemà vaig anar a Itàlia.
[...]
Picasso estava llavors començant el que després s'havia de conèixer com el seu "període blau", però Gertrude Stein i jo vam prendre el cafè amb ell, i per tant el va començar deu minuts més tard.
[...]
Recordo una tarda que estàvem asseguts en un alegre bar del sud de França amb els peus còmodament repenjats sobre tamborets al nord de França, quan Gertrude Stein va dir: "Tinc nàusees". Picasso va trobar això molt divertit i Matisse i jo vam creure que es tractava d'una suggerència per anar a Àfrica.
[...]
i Dalí va decidir fer una exposició individual, la qual cosa va fer, i va ser un gran èxit, ja que s'hi va presentar un sol home i fou un alegre i excel·lent hivern francès.
Recordo una nit que Scott Fitzerald i la seva muller van tornar a casa de la seva festa de la Nit de Cap d'Any. Era l'abril.

"Com ensorrar la cultura". Woody Allen


*A la fotografia es pot observar la meva amiga Laura amb un somriure d'orella a orella, amb el llibre en qüestió a les mans, en el centre cívic de la Serra de Sanferm.

2 comentaris:

  1. bones!! ja ser que t'havia de trucar però he anat de bolit... bé, més que tot pq ara tinc en Manel aqui al costat i em comenta a veure si et passaràs per la botiga a portar loteria... bé, ja parlarem!
    un petonàs!!

    ResponElimina
  2. Menuda mierda de libro,fumeta total...

    ResponElimina

Ei!
Ostres! Em sap greu, que ara no hi sóc! Però si vols.. diga'm, i de seguida que pugui et contesto! ;)