dissabte, 5 de setembre de 2009

Un 11 de setembre, amb la pell de gallina

Els professors tenen a veure molt en l'interès que un alumne agafa per una o altra assignatura. A mi el professor de matemàtiques em fascinava, em despertava tot l'interès en resoldre enigmes, en trobar la lògica amagada darrere problemes, teoremes, etc., a buscar... De fet (modèstia a part), sempre havia estat molt bona en mates.
En canvi en història, mai cap professor m'havia aconseguit captar l'atenció com per fer-me quedar solament escoltant i/o apuntant, i evitar que la meva ment no s'allunyés mica en mica cap a d'altres direccions.

Ahir al vespre, en canvi, vaig assistir a una magistral classe d'història, de la nostra història. Maleïa cadascun dels missatges que rebia que em feien distreure i perdre pistonada del que s'estava explicant. Una data. L'11 de setembre del 1.714. Evidentment també el relat dels mesos anteriors a aquesta data.
Vàries vegades vaig estar amb la pell de gallina. Pràcticament ho estava vivint i patint, admirant la valentia de tots aquells que dia rere dia van aguantar el setge (durant 13 mesos a la ciutat de Barcelona) per tot allò que creien. Per allò que jo també crec.


300 joves soldats que van sortir amagats des del port de Barcelona a combatre pel territori del Principat contra 50.000 soldats enemics, mentre uns altres 40.000 (d'aquests soldats enemics) bloquejaven una ciutat que tenia 35.000 habitants. I no es van rendir. Van aguantar. Van decidir lluitar. Van decidir jugar-se la vida. I no només la seva.

L'Oriol Junqueras, durant la xerrada sobre l'11 de setembre organitzada per la secció local d'Esquerra Vic, ens va relatar la nostra història posant èmfasi a cada nou dia, a cada nou moviment, a cada nova tragèdia. I ens va incloure en aquesta història. Nosaltres ho hem de decidir. Tenim sort, segurament cadascun dels nostres besavis i antecessors havien hagut de matar, com a mínim, un home. Nosaltres hem nascut, viscut i crescut sense viure cap guerra (en la nostra immediatesa, s'entén). Com ell va dir, mai ho tindrem tan bé com ara per aconseguir la independència. Però hem de voler-ho. Hem de ser-hi. Tots i cadascun. Hem de tenir-ne la voluntat. Així que remetent-me a la última paraula que li vaig sentir dir: SORT!

1 comentari:

  1. Jo també em vaig quedar en una última frase, no d'una ponència, sinó en aquest cas d'un concert, el de Gossos a la plaça major d'aquest estiu concretament: "No us oblideu de ser feliços"

    =)

    ResponElimina

Ei!
Ostres! Em sap greu, que ara no hi sóc! Però si vols.. diga'm, i de seguida que pugui et contesto! ;)