En ruta: fent turisme pel lluçanès!

Coses curioses té la vida: lligams que es creen en uns instants, i d'altres que desapareixen en un vist i no vist. Aquest passat dimecres es va donar un d'aquests casos, un lligam... si més no diferent!

Aprofitant que era el meu matí lliure [però per la contra, els dissabtes els treballo], un cop ben esmorzada i amb una bona amiga un xic retrobada, vam fer camí amb el meu cotxe cap a les terres del lluçanès. No sabíem massa el rumb que portàvem. Havíem parlat de visitar Alpens, però la sort i els revolts ens van portar a d'altres municipis.

La visita s'inicià, un cop passat Olost, a la Torre d'Oristà. És petit, un poble petit, però pot donar per molt. [Tot i que seré breu!]. D'entrada ens va sobtar la quantitat de cases i magatzems que es veuen abandonats, però en canvi, la quantitat de flors i cactus que hi ha en d'altres. És curios també el desplegament senyalístic fent referència al "Carrer d'Abaix".

Un cop visitat, i sense haver aconseguit trobar la torre (que algú m'expliqui on és... si ho sap!), vam pujar de nou al cotxe, i sortint dels carrerons estrets, ens vam dirigir a Sant Feliu Sasserra.

Ambdues, que som unes perfectes desconegudes del lluçanès (jo més que ella), ens imaginàvem de nou un nucli petit, un Sant Feliuet, potser. La sorpresa ens la vam emportar en descobrir que era més gran i important del que ens pensàvem. Aparcades al centre, seduïdes pel carrer Catalunya, vam tenir la grata sorpresa de l'acompanyament d'un guia inesperat que ens va dirigir i escortar per tot arreu. D'aquest lligam parlava...

Un gosset.

No sabem en quin punt es va posar a caminar amb nosaltres, a seguir-nos i a observar-nos, però després d'una horeta i escaig de ruta i de camins, quan va ser l'hora de marxar, sen's va interposar davant del cotxe sense deixar-nos marxar. Pel retrovisor vaig observar com corria darrere nostre enmig de la carretera... Vam marxar un xic tristes, un xic culpables (sense ser-ne, crec jo), però em va alleujar també un xic saber que els gossos no tenen sentiments, que només viuen emocions.

D'aquí a Prats de Lluçanès (capital de comarca?), on la visita va ésser més breu, potser pel fet que ens manava el rellotge i sen's feia tard; o potser perquè Prats ho teníem totes dues una mica vist (no gaire, tampoc!). El fet és que després d'observar l'església, voltar pel passeig on desemboca amb l'Ajuntament, la plaça i algun que altre carrer, un cop al cotxe vam acabar, de nou, a Vic.

En fixar-me ara en les imatges, m'he adonat del curiós punt de vista de cadascú. Enlloc de mostrar els pobles i municipis, sols es poden veure racons, instants o moments concrets.