...doncs a Catalunya, el català!

Eren les 10 del matí que he rebut una trucada inesperada. No feia pas massa que havia anat a dormir, i estava un xic adormida encara. M'he mirat la pantalleta del mòbil: mostrava un número desconegut. Sense pensar-m'hi gaire he contestat. Era l'Eric, la meva parella lingüística, qui em trucava per desitjar-me una bona Festa Major!

L'Eric és un noi de Ghana de vint-i-pocs anys que fa cinc mesos que viu a Vic amb el seu cosí. Recentment, i després de fer un curs de nivell bàsic de català, s'ha apuntat per realitzar 10 hores de conversa en el programa del voluntariat lingüístic.

Se li nota, en té ganes de parlar el català.
A la més mínima oportunitat ho fa. S'hi esforça, i mica en mica va agafant fluïdesa de parla.

Certament haig de reconèixer que el primer dia em va sobtar veure tot el que havia après en només 5 mesos, però veient la voluntat que hi posa, cada dia ho comprenc més. Parlant amb ell (d'això es tracta, de conversar per tal que domini el català), va sortir el tema de per què s'havia apuntat a aprendre'n. La seva resposta em va deixar impressionada per la claredat:

"No sé, és lògic: Si anés a Alemanya, estaria obligat a parlar en alemany; si visqués a Itàlia, hauria de parlar l'italià; doncs a Catalunya, el català!"

(Eric Lartey)

Tan de bo ho pensés més gent, i no tan sols els nouvinguts (el seu cosí, a diferència d'ell, només parla en castellà i en anglès, i tot i portar més temps a Vic no s'ha interessat pel català), sinó la nostra pròpia gent, qui a la més mínima canvia de llengua per dirigir-se a d'altres persones.

Tan de bo, poc a poc, hi hagi més gent com l'Eric, i també més voluntaris com jo mateixa, per tal d'anar sumant i aconseguir que un demà no gaire llunyà, el català estigui plenament normalitzat.