pes ploma...

Una ploma fugissera vola, vola amunt. L’observo ballar amb la suau brisa que també m’arriba estant al balcó de casa, reflexionant sobre el que ha succeït avui, sobre el que m’han dit avui, sobre el que he llegit avui. Reflexions que no fan més que donar voltes i voltes. A vegades és difícil arribar a una certesa. Altres cops ho he dit a d'altres, sempre he pensat que la veritat és relativa, mai absoluta.

És agradable estar-se uns moments del dia sense fer res, exercint momentàniament de voyeur i veure la gent que passeja tranquil·la pel carrer, la veïna que amb la bata s’asseu còmodament al sofà, o també la nena petita que des d’un altre balcó em somriu i em saluda... En aquest moment de calma m'ha vingut al cap quan aquest matí, com faig cada dia, m'he dirigit a la màquina dels cafès, n'he tret un cafè amb llet, i en probar-lo i veure que efectivament s'havia acabat el sucre, m'he dirigit a l'armari on sé que en Pep amaga els sucres (pxxxxxt! és un secret!) i m'ha cridat l'atenció el seu embolcall (Mar, no hi he pensat, però te l'hauria pogut guardar...).

M'ha encantat. L'he trobat brutal. He anat corrents (això de corrents és un dir) a ensenyar-li a la meva companya de feina. Us n'adjunto el frontal i el revers (és una endevinalla). La veritat (també relativa) és que hi ha petites coses i petits moments que ens aporten una estona de felicitat, i just són aquests moments que hem d'aprendre a valorar.