aquest any, el meu 12è consecutiu, tanco el cercle!

Som dimecres, 11 del matí, i a diferència dels dos darrers anys, no tinc els nervis a flor de pell (malgrat en tinc, de nervis).
Enguany em toca tancar el cercle, i anar-hi -més o menys- simplement d'espectadora!

Tanco un cercle, que en el meu cas m'ha permès viure un projecte extraordinari des de tots els punts de vista, i nivells d'implicació possibles.

En les meves primeres 4 edicions, i encara essent una adolescent, vaig viure l'Acampada Jove junt amb amics i amigues, emborratxant-me (per què negar-ho), jugant a l'UNO a la tenda, dormint poques hores, coneixent gent, i retrobant-me amb coneguts d'aquí i allà. Sempre que trepitjo els carrers d'Arbúcies i de Sant Celoni, és inevitable recordar les estones que hi vaig passar. Simplement vivint "des de fora" l'Acampada Jove.

Les següents 4 edicions era compaginar horaris. Unes estones estava amb els amics amb qui compartia tenda, diversió i concerts, i d'altres estones les passava treballant de forma voluntària amb magnífics companys i companyes de JERC. Un parell d'anys a les barres, on tinc un especial record de la Laura afònica, atenent la gent amb un cartellet de cartó, on especificava begudes per un costat, i per l'altre donava les gràcies; i un parell d'anys treballant als mòduls de gírgoles, amb la Dolors Martín al capdavant, i on recordo amb especial il·lusió el llarguíssim llistat de sinònims que ens van dir de la moneda del festival  (pingüins, fredolics, doraemons, etc.). 4 anys amb moments i estones molt diferents, coneixent una mica més la realitat del projecte. I coneixent també, una nova vila, la de Montblanc.

L'edició del 2010 el treball propi a l'Acampada Jove es va redimensionar. Treballant ja a la Seu Nacional de les JERC, la perspectiva era diferent, molt diferent. Durant els dies de l'Acampada vaig estar d'encarregada d'un dels mòduls de gírgoles, però el treball previ el vaig viure dies abans.

Un treball que vaig veure altament incrementat durant les 2 darreres edicions. El projecte de l'Acampada Jove és immens. Quan estàs al cas de tot el què s'ha de fer, tot el què comporta, els treballs ja no són dies abans, són mesos abans. Recordo els centenars de trucades amb l'Àlex. I els 3 dies que dura el festival, és una mínima part del projecte. Els 2 darrers anys els recordo amb una barreja de nostàlgia i de tristesa, amb un sabor agredolç. De tristesa per no tenir el suficient temps per viure-ho com els altres, de tristesa per no poder compartir estones amb els companys i companyes per falta de temps, per tot el què havia de fer. De nostàlgia per tot el què aconsegueixes, per la dimensió que pren, per totes les activitats que es fan, i la felicitat que aconsegueixes de la gent que ho viu. De nostàlgia, perquè saps que ets una de les peces que fa possible aquest projecte, que en formes part.

Aquest any tanco el cercle, la 12a edició de l'Acampada que viuré, ho faré des d'una nova perspectiva. Des de fora. Des de fora, però seguint-ho des de ja fa dies. Des de fora, però havent demanat que em permetin viure-ho una mica, mica, des de dins.

L'Acampada Jove és un projecte immens. És el projecte político-musical més important dels Països Catalans, i que aquesta sigui la seva 18a edició, és senyal que el què dic no és cap tonteria!

Ens hi retrobem!