La mort d'una persona

Avui he començat el dia amb unes paraules que primer m'han fet negar els ulls, després m'han fet posar la pell de gallina, i han acabat per fer-me reaccionar; sobretot per qui me les ha dit.

La mort és un tema del que no se n'acostuma a parlar, tot i que paradoxalment és una part més de la vida. Només se'n parla quan desgraciadament et toca de prop.

Costa d'assumir que a partir d'un dia determinat i sense previ avís deixes de veure una persona, de parlar-hi, de riure-hi... Sols el temps i el dia a dia et fan acostumar a una realitat diferent.

Fa dos anys es va morir la meva àvia mentre jo era de viatge, la tornada em va sorprendre amb la notícia que ja estava fins i tot enterrada. En aquell moment la meva família va prendre la decisió de no dir-m'ho pensant únicament en mi. Vaig passar uns dies sentint-me culpable per no haver-hi estat, per no haver fet costat a la meva mare quan més ho necessitava. M'ho vaig aguantar tot a dins. Vaig plorar en silenci.

Cadascú viu la mort d'una determinada manera, cadascú la necessita viure a la seva manera. Aquests dies també he plorat, però aquest cop n'he parlat; és millor que quedar-s'ho a dins. D'alguna forma és necessari desfogar-se.

Avui he vist que a part de les llàgrimes, també és possible desfogar-se amb un somriure en els llavis recordant les històries i les aventures que ell sempre explicava, la manera en què sempre baixava lliscant per la barana de l'escala, com sempre tocava el clàxon de "la seva nena", la California, com sempre em deixava la taula plena de terra en agafar el meu cactus, i tants i tants d'altres records que sempre tindré.

Ell no hi és, però sempre hi serà.