Hereus, pubilles, i llàgrimes de princesa

Com a molts d’altres pobles i viles dels Països Catalans, durant la seva Festa Major a Sant Bartomeu del Grau s’elegeix l’hereu i la pubilla del poble. La seva festa ha estat aquest passat cap de setmana, i si no m’equivoco, encara no ha acabat. Un dels actes en el que no vaig assistir (però que m’han explicat) va ser un sopar popular que es va fer divendres, on després d’un bon tiberi es va lliurar el títol de nou hereu i nova pubilla, qui han estat votats per les diverses entitats, establiments, i jovent del poble. Ell, el nou hereu, és en Juli; ella, la nova pubilla, la Laura. Ambdós, joves molt coneguts a la població per treballar, participar i col·laborar en festes, a la piscina, al Geu, a la farmaciola... A Sant Bartomeu, però, es dóna també el títol de Padrí Major. Casualment, en Juli és el xicot de la Irene, la Laura la cosina de la Irene, i el Padrí Major (no vull ser repetitiva!) és el tiet de la Irene.

La Irene és també el motiu que jo fos a Sant Bartomeu del Grau ahir al vespre. Després d’un sopar força animat al Geu ens vam dirigir a la Plaça on tocava ja l’orquestra Montecarlo, primer amb cançons tranquil·letes, seguides després d’altres més animades. A continuació, i ja dins del Casal van tocar durant més de dues hores “Se atormenta una vecina”, grup de versions del que ja n’he parlat amb anterioritat en aquest bloc. Finalment la festa seguia amb disco mòbil gràcies a Fem Festa.

Va ser una molt bona festa de comiat; i és que la Irene se me’n va d’Erasmus a Groningen, al nord d’Holanda. La Irene és una gran (molt gran!) amiga que m’estimo molt. La trobaré a faltar (també molt!). Però també estic convençuda que viurà grans experiències, i que me les seguirà explicant; l’únic que enlloc de fer-ho en persona, ho farà virtualment. Seran 5 mesos de distància (amb una parada pel mig, ja que ahir li vaig prometre que l’aniria a veure), però amb les llàgrimes d’ahir, llàgrimes de princesa, estic convençuda que l’amistat la suportarà.

Fa un parell d’anys hi ha qui em va dir que l’amistat és com la vida: neix, creix i mor… Penso que en la majoria de casos és cert, és el camí que té la vida, conèixer gent, establir amistat, i seguir el camí; també penso que amb algunes persones, aquesta amistat perdura per sempre. No voldria equivocar-me, però la Irene és una d’aquestes persones.

Irene, reina!!! Abriga’t fort, gaudeix d’Holanda, i ens veiem aviat…